Història del Poblet de Nadal

I un dia els menairons van ser necessaris, quan, pels volts de Nadal, tots els carters del món van enxampar la Grip dels Carters, una malaltia molt estranya que, pel que sembla, només afecta els carters. I tots la van enxampar de cop, com si s'haguessin posat d'acord. No podien sortir de casa, tenien molts mocs, un mal de cap terrible i pujades de febre que els deixaven clavats al llit. Els pobres carters no podien recollir les cartes que els nens enviaven als Reis Mags d'Orient, al Pare Noel i a tot la resta de personatges màgics que porten regals als nens per Nadal: l'Olentzero dels nens bascos, la fada Befana dels italians, el Ded Moroz amb la Snégurotxa dels nens russos, el Sinterklaas dels holandesos... Les oficines de correus estaven plenes a vessar de cartes i més cartes, que s'acumulaven sense que ningú pogués fer-les arribar al seu destinatari. La situació era insostenible, i si no s'hi posava remei, cap nen rebria els seus regals per Nadal.

Tots els responsables de repartir regals per Nadal es van reunir per mirar de trobar-hi una solució. Però ningú no va pensar en convidar el pobre Tió, que tenia tant o més dret que els altres col·legues. No el van deixar passar de la porta. I això que el Tió era l’únic que tenia la solució al problema: els menairons. El Tió havia passat molts anys a la vora del foc de les cases de la muntanya, escoltant les velles històries que explicaven els padrins sobre la força increïble dels menairons, i sabia que si avisàvem els menairons el solucionarien. Després d’insistir molt i fer-se pesat, el van deixar entrar a la sala on estaven reunits. Hi eren tots: els Reis, el Pare Noel, la Befana… consultaven enciclopèdies, miraven mapes i feien trucades als experts, però no trobaven cap manera de repartir les cartes. El Tió va insistir:

El Tió els va explicar qui eren els menairons, amb quanta força treballaven i amb quina velocitat ho feien. Tots van quedar meravellats: estava clar que els menairons eren la solució. Però, hi havia un petit problema… feia segles que ningú no els havia vist ni els havia fet treballar. Se n’havia perdut el rastre, i qui sap si la mena i tot! Ningú no sabia on anar-los a buscar. Es va fer una crida pública, als diaris i a les ràdios i a les televisions. Si algú mai els havia vist, que ho digués de seguida. A la sala, on estaven tots reunits, hi havia molts nervis. El temps corria i ningú donava cap pista sobre on vivien els menairons, si és que encara en quedaven. Però al cap d’unes hores van rebre una trucada. Era el professor Frink, un savi que havia passat tota la seva vida seguint el rastre dels menairons pels cinc continents. I sabia on eren: ben a prop. Havia seguit les pistes que els menairons havien deixat abans d’amagar-se. I el rastre l’havia trobat en el Manual Digest, un llibre vellíssim sobre Andorra, escrit fa molts anys per un senyor molt llegit d’Ordino. Allà deia on podríem trobar el cau dels menairons. Després de buscar per molts llocs diferents van escollir el racó de les muntanyes d’Andorra que més els agradava: el Pic dels Meners. Era un pic discret i arrecerat, i, sobretot, els feia gràcia que es digués així, perquè la mena, que és el mineral de ferro, té molt a veure amb l’origen del nom dels menairons.

Un bomber d’Andorra es va oferir voluntari. Havia nevat molt i arribar al cim del pic era molt difícil. Però ho va aconseguir. Un cop a dalt, havia de buscar la capseta on vivien els menairons. Estava sota un munt de rocs, ben amagada.

El bomber la va obrir, i tot d’una va sortir del tubet un raig de llum: eren els menairons, que donaven voltes i més voltes i li deien:

I sí, els menairons van desaparèixer i es van repartir per totes les oficines de correus del món. Van agafar les saques plenes de cartes i a la velocitat de la llum les van anar classificant i repartint. Van pujar fins al Pol Nord, als palaus dels Reis Mags d’Orient, a tot arreu on estaven esperant les cartes. I van arribar totes a temps.

A temps? Potser no! Les cartes havien arribat totes al seu destí, però hi havia un altre problema, amb el que ningú no hi havia comptat. La Gran Fàbrica de Joguines quedaria col·lapsada, perquè quan arribessin les comandes no hi hauria temps de fabricar les joguines.

 

El professor Frink va dir:

El bomber, que estava encara dalt del Pic dels Meners, gairebé cobert per la neu que queia sense parar, no ho veia tan clar:

Els menairons van córrer cap a la fàbrica. No només van reparar les màquines que s’havien embussat, sinó que van començar a fer paquets i llaços, i, com si no haguessin fet prou, encara van ajudar, des de Nadal fins a Reis, a repartir els regals. I quan van acabar la feina, se’n van tornar tots al seu minúscul canut, ben calentets, al cim del Pic dels Meners, on esperen que els tornem a manar feina…